.

Egipcia:

L'egipci es caracteritza per la presència en l'acabament de la relació de superior i inferior de les brancas d'un òbit als angles rectes, diu quadrangular del mateix gruixut que la bateria principal de la carta.





El la romana Elzevir:

El romà també va dir Elzevir l'incorpora les característiques dels romans o Garamond Jenson, a partir de la seva wheelbases triangular. El romà també va dir Elzevir antic reprendre les característiques de Jenson romans o Garamond.





El la romana Didot romà Didot

El romà també va dir Didot modern, és més greu i la més geomètrica Elzevir caracteritza per la gran senzillesa de wheelbases que sovint es redueixen a una simple línia. El romà també va dir Didot modern, és més greu i la més geomètrica Elzevir caracteritza per la gran senzillesa de wheelbases que redueixen els beneficis sovint una simple línia.





Romana antiga
L'antiga Finalment, la delimitació de desvenar, no té wheelbases i el seu disseny és més de la capital grega com romana capitals. L'antiga Finalment, la delimitació de desvenar, no té wheelbases i el seu disseny és més de la capital grega com romana capitals.

La impremta de tipus mòbils:

Aquesta tècnica d'impressió posseïa dues grans avantatges
* La primera venataja és que tenia la possibilitat de reutilitzar els mateixos caràcters per a altres composicions.

* I el segon avantatge és que es podia imprimir un gran nombre de còpies idèntiques en molt poc temps.

La tècnica que s'emprava en la impremta de tipus mòbils és:

* Fabricació d'un punxó de metall: Es fabricava un punxó de metall amb la lletra o el caracter en qüestió gravat en relleu.

* Estampació d'una matriu: Amb el punxó que s'havia fabricat amb anterioritat s'estampava una matriu de metall més tou on la lletra o el caracter quedava marcat en buit.

* Fosa dels caràcters tipogràfics: En la matriu, posteriorment es fonen les quantitats de caràcters tipogràfics que es desitgen.

Amb la seva aparició va venir a complementar a la linotipia (ja que afegix diferent tipus de lletra i permet utilitzar lletres de gran grandària) per a la seva utilització en la impremta.









La tècnica de la monotipia:

* Es pica el text sobre una cinta: El text es va prement en un teclat que va perforant una cinta, llevandose continuació a la fonedora.

* Injecció d'aire per a conformar el motlle: Una bomba d'aire comprimit mana l'aire a través de les perforacions que hem comentat abans, empenyent així les matrius de les lletres i duent-les així al lloc correcte que han d'ocupar en el motlle.

* Formació del caràcter amb metall calent: S'injecta metall calent en el motlle per a formar el caràcter en qüestió.

* Dur la línia al galerín: Una vegada que està composta una línia, es duu aquesta línia fins al galerín, i es repeteix aquest mateix procés una vegada i una altra fins a acabar amb totes les línies.

* Es fonen i es modelen els tipus: Els tipus resultants es fonen i es modelen en lingotes que seguidament van a la fonedora.









Linotipia

És una màquina de composició capaç de fondre automàticament línies de text ajustades.

La tècnica que s'emprava en la linotipia és:

* L'agrupació de matrius: El magatzem vaig contar els matrius agrupades mitjançant un teclat, i aquestes alhora estan alineades en el componedor.

* Enregistrament dels matrius: El plom fos que vaig contar la caldera és premsat per els matrius quedant gravat per aquestes.

* Selecció de la matriu: Mitjançant un teclat, es seleccionava la matriu que s'ha de transportar fins a la zona de fossa en la qual és compon la línia.

* Emmagatzematge de la matriu: Els mecanismes oportuns tornin a agafar de nou la matriu per a dipositar-la de nou en el magatzem.










Xilografia

Una xilografia (del grec "xýlon" fusta i "graphé" escriptura, gravat de fusta) és una estampació inclosa en el gravat en relleu. És a dir, la tinta s'escampa per la part elevada de la matriu. Distingim entre gravat a fil i gravat a contrafil o a testa en funció de com es talla el tronc de l'arbre. La xilografia és una tècnica gairebé en desús, llevat per a l'obtenció i duplicació d'obres d'art.

Historia de la escriptura:
El nom cuneïforme bé del llatí cuneus. (clau) , es la forma de les senyals que formaven els sumeris sobre un suport d'argila fresca, utilitzant uns estris de canya o fusta tallats per un extrem en forma de falca o línia.
Aquesta escriptura, va néixer en principi per una simple necessitat: la comptabilitat, ja que era, molt difícil portar els comptes d'una manera oral.
Va néixer el jeroglífic, que se'ls va ocórrer uns pictogrames que no representessin directament.

El papir és una planta que creix en abundància a les terres humides vora del riu Nil. És una planta en forma de palmereta i s'utilitzava per fabricar infinitat de coses d'us quotidià, com cordes, sandàlies, veles per les barques.
El pictograma, element principal i element clau de totes les escriptures, subsisteix encara en els nostres dies en els caràcters xinesos.
L'alfabet, va néixer mil anys abans de Crist. No es tracta d'un cop d'efecte, sinó d'una llarga historia. Va començar amb els fenicis, que es van dispersar per tota la Mediterrània, pel nord d'Àfrica, per la costa est d'Espanya, per Sicília, Xipre, Grècia i per Itàlia.
L'alfabet permet, amb més o menys trenta signes escriure-ho tot.
El primer alfabet, el dels fenicis, ignora les vocals.

Durant més de mil anys. L'escriptura serà patrimoni dels monjos
A diferència dels escribes antics, els monjos copistes de L'Edat Mitjana no són ni creadors, ni homes que detectin el poder: Escriuen però no inventen, es limiten a copiar. La seva creació important es la cal·ligrafia. Aquesta bella escriptura
" manuscrita " guarnida amb meravelloses il·luminacions és la que dona tot el seu valor als nostres primers llibres.

La paraula pergamí ve del llatí " pergamene" que vol dir " pell de Pèrgam".
El pergamí és normalment de pell de be, de vaca o de cabra. La vitela és un pergamí de qualitat superior, que s'obté de la pell de vedelles molt joves. El seu nom ve de la paraula llatina vitella, que com el català vedella, vaca jove.
L'aparició del pergamí va aportar dos progressos decisius, es podia escriure amb ploma d'oca, oferia moltes més possibilitats que la canya, poder plegar els fulls i cosir-los, cosa que va comportar l'aparició dels "còdex" precursors dels actuals llibres.
Des del segle IX o X cada abadia i cada monestir posseeix un " scriptorium".
L'escriptorium era una sala independent a la resta del monestir, anomenada també "calefactori", doncs era la única sala amb calefacció.
Cada dia un copista podia fer quatre infolos: l'infolio dels pergamins era d'una mida d'entre 35 a 50 cm d'alçada, 25 a 30 cm d'amplada.

Johannes Gensfleisch, anomenat Gutenberg ( 1397-1468). Considerat l'inventor de la impremta de tipus mòbils. S'establi a Magúnicia el 1448.
La impremta neix més aviat com a una prolongació dels llibres manuscrits i aquella gent ni s'imagina l'important canvi cultural i social en que avui ho valorem amb la perspectiva de més de 500 anys.
Els primers tipus mòbils que va fer servir Gutenberg eren gravat sobre fusta, però aviat un amic i soci de Gutenberg anomenat Schoeffer va aportar la fabricació de les lletres foses en metall, una lliga de plom i d'antimoni que pràcticament , i amb poques variants, s'ha usat fins l'actualitat.


La escriptura

La escriptura fonètica alfabètica, avui utilitzada en tot el mon occidental, es la corrent llatina: la mateixa que van utilitzar els primers tipògrafs que van treballar durant el Renaixement.
En la Europa del Renaixement s'utilitzaven dos tipus de escriptura: la gòtica, així es deia perquè els seus signes s'inspira en els motius de la arquitectura homònima, i la rodona llatina o humanística, mes tova i ondulada en el disseny, así denominada perquè era la mes utilitzada per la majoria dels humanistes italians. En 1920, Lenin va crear una comissió encarregada de adoptar en les Repúbliques Soviètiques l'alfabet llatí en sobre del " cirilico ".
En 1957, el Consell de l'Estat chines va estudiar una reforma de l'alfabet, per substituir els trenta mil caràcters chinessos per trenta signes de l'alfabet llatí.