RSS

Llengua de signes

Llengua de signes
L'última edició del Ethnologue recull 103 Llengües de Signes distintes en tot el món. Les persones que usen aquest tipus de llengües són moltes vegades unilingües, desconeixent qualsevol altre tipus de llenguatge, inclosa la llengua nacional que es parla en el seu entorn geogràfic.




















El projecte de sords que Esteban i Diana Parkhurst estan portant a terme, té com obejtivo final el desenvolupament d'un sistema d'escriptura amb la fi última de traduir la Bíblia i altres obres de valor moral a aquest sistema d'escriptura. El conjunt d'unitats simbòliques mínimes o fonemes de la majoria de llengües de senyals pot analitzar-se en termes de set paràmetres formatius bàsics:

1. Configuració. Forma que adquireix la mà al realitzar un signe.
2. Orientació de la mà: palmell cap amunt, cap avall, cap al signante.
3. Lloc d'articulació. Lloc del cos on es realitza el signe: boca, front, pit, muscle.
4. Moviment. Moviment de les mans al realitzar un signe: giratori, recte, vaivé, fracció.
5. Punt de contacte. Part de la mà dominant (dreta si ets destre, esquerra si ets esquerrà) que toca altra part del cos: rovells dels dits, palmell de la mà, dors dels dits.
6. Plànol. És on es realitza el signe, segons la distància que ho separa del cos, sent el Plànol 1 en contacte amb el cos, i el Plànol 4 el lloc més allunyat (els braços estirats cap a davant).
7. Component no manual. És la informació que es transmet a través del cos: Expressió facial, components parlats i components orals, moviments del tronc i muscles. (Com exemple; a l'expressar futur ens vam inclinar lleugerament cap a davant, i a l'expressar passat, cap a enrere).

Històricament, el primer a analitzar les llengües de senyals en termes lingüístics va ser el jesuïta espanyol, pare de la Lingüística Comparada, Abat Lorenzo Hervás i Panduro (1735-1809). En la seva obra, editada a Madrid en 1795, Escola Espanyola de Sordmuts o Art per a ensenyar-los a escriure i parlar l'idioma espanyol, és a dir, dos segles abans que William C. Stokoe fes el propi amb la Llengua de Senyals Americana (ASL). Les llengües de senyals no són simple mímica, ni tampoc una reproducció visual d'alguna versió simplificada de cap llengua oral. Tenen gramàtica complexa, creativa i productiva com la de qualsevol altra llengua natural.


Classificació de la llengua de signes

* Llengües originades en l'antiga llengua de senyals francesa. Aquestes llengües es remunten a les formes estandarditzades de llengües de senyals usats a Espanya, Itàlia i França des del segle XVIII en l'educació dels sords. En concret, l'antiga llengua de senyals francesa es va desenvolupar en l'àrea de París, gràcies als esforços de l'abat Xerris Michel de l'Épée en la seva escola de sords. En temps moderns aquesta llengua ha donat lloc a altres vàries, com la llengua de senyals americana (ASL), la llengua de senyals mexicana (LSM), la moderna llengua de senyals francesa (LSF), la llengua de senyals italiana (LIS, la llengua de senyals d'Irlanda (IRSL) i les llengües de senyals ibèrics (que mostren similituds amb l'antiga llengua de senyals francesa, doncs no en va els educadors espanyols de sords del segle XIX es van formar en l'Institut nacional de Sordmuts de París), derivant-se a dos o tres llengües diferents amb certa inteligibilidad mútua, la llengua de senyals espanyola (LSE), la llengua de signes catalana (LSC) i, discutiblement, la llengua de signes valenciana (LSCV).

* Llengües originades en la llengua de senyals britànica (BSL), que es va diversificar durant el segle XIX donant lloc a la llengua de senyals australiana (Auslan), la llengua de senyals de Nova Zelanda (NZSL) i la llengua de senyals d'Irlanda del Nord (NIRSL).

* Llengües originades en la llengua de senyals alemanya (DGS), que es considera relacionada amb la llengua de senyals de la Suïssa alemanya (DSGS), la llengua de senyals austríaca (ÖGS) i probablement la llengua de senyals israelià (ISL).

* Llengües originades en l'antiga llengua de senyals de Kent, usada durant el segle XVII, que va donar lloc a la llengua de senyals usada en Martha's Vineyard (Massachusetts) i que va influir de manera important en la llengua de senyals americana (ASL)

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

La história de la escritura

La barreja d'argila i de fang, aconseguia fer una barreja per a poder fer senyals, amb un instrument punxegut. En les ribes del Nil, es trobava el papir. El paper s'aconseguia gràcies al Safir, que es tallava la canya, i se li llevava l'escorça i es fan tires molt fines. AL tenir les justes, es posen unes horitzontalment i les altres verticalment sobre elles. Amb un mall s'aixafa suaument perquè no es moguin, així llevant l'aire perquè es peguin i així poder usar-lo com fulla. La ploma de canya obalan , servia per a escriure, per a poder escriure es buida. La tinta fluïx cap a la punta de la calla i es queda en el cort de la punta així no surt tota la tinta de cop i així s'impedeix que es corri.













Carlomagno mai va aprendre a escriure. Les plomes de ganso es remullen perquè s'ablaneixin, i després es fiquen en sorra calenta durant uns 5 o 10 segons perquè es posi forta i poder tallar-lo sense que es trenqui. Les navalles ( curta plomes ) van bé perquè s'adapten a la curvatura de la canya, per a tallar-les.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS