Llengua de signes
L'última edició del Ethnologue recull 103 Llengües de Signes distintes en tot el món. Les persones que usen aquest tipus de llengües són moltes vegades unilingües, desconeixent qualsevol altre tipus de llenguatge, inclosa la llengua nacional que es parla en el seu entorn geogràfic.
El projecte de sords que Esteban i Diana Parkhurst estan portant a terme, té com obejtivo final el desenvolupament d'un sistema d'escriptura amb la fi última de traduir la Bíblia i altres obres de valor moral a aquest sistema d'escriptura. El conjunt d'unitats simbòliques mínimes o fonemes de la majoria de llengües de senyals pot analitzar-se en termes de set paràmetres formatius bàsics:
1. Configuració. Forma que adquireix la mà al realitzar un signe.
2. Orientació de la mà: palmell cap amunt, cap avall, cap al signante.
3. Lloc d'articulació. Lloc del cos on es realitza el signe: boca, front, pit, muscle.
4. Moviment. Moviment de les mans al realitzar un signe: giratori, recte, vaivé, fracció.
5. Punt de contacte. Part de la mà dominant (dreta si ets destre, esquerra si ets esquerrà) que toca altra part del cos: rovells dels dits, palmell de la mà, dors dels dits.
6. Plànol. És on es realitza el signe, segons la distància que ho separa del cos, sent el Plànol 1 en contacte amb el cos, i el Plànol 4 el lloc més allunyat (els braços estirats cap a davant).
7. Component no manual. És la informació que es transmet a través del cos: Expressió facial, components parlats i components orals, moviments del tronc i muscles. (Com exemple; a l'expressar futur ens vam inclinar lleugerament cap a davant, i a l'expressar passat, cap a enrere).
Històricament, el primer a analitzar les llengües de senyals en termes lingüístics va ser el jesuïta espanyol, pare de la Lingüística Comparada, Abat Lorenzo Hervás i Panduro (1735-1809). En la seva obra, editada a Madrid en 1795, Escola Espanyola de Sordmuts o Art per a ensenyar-los a escriure i parlar l'idioma espanyol, és a dir, dos segles abans que William C. Stokoe fes el propi amb la Llengua de Senyals Americana (ASL). Les llengües de senyals no són simple mímica, ni tampoc una reproducció visual d'alguna versió simplificada de cap llengua oral. Tenen gramàtica complexa, creativa i productiva com la de qualsevol altra llengua natural.
Classificació de la llengua de signes
* Llengües originades en la llengua de senyals britànica (BSL), que es va diversificar durant el segle XIX donant lloc a la llengua de senyals australiana (Auslan), la llengua de senyals de Nova Zelanda (NZSL) i la llengua de senyals d'Irlanda del Nord (NIRSL).
* Llengües originades en la llengua de senyals alemanya (DGS), que es considera relacionada amb la llengua de senyals de la Suïssa alemanya (DSGS), la llengua de senyals austríaca (ÖGS) i probablement la llengua de senyals israelià (ISL).
* Llengües originades en l'antiga llengua de senyals de Kent, usada durant el segle XVII, que va donar lloc a la llengua de senyals usada en Martha's Vineyard (Massachusetts) i que va influir de manera important en la llengua de senyals americana (ASL)
